Tags : aprenentatge fracàs escolar primària
“No és que hi hagi més dificultats d’aprenentatge sinó que es fan més valoracions per saber les causes del fracàs escolar”
Quan parlem d’aprenentatge, d’escolarització o de qualsevol assumpte relacionat amb l’educació, esdevé més freqüent escoltar la sentència: “Cada vegada hi ha més alumnat amb dificultats d’aprenentatge”. No obstant, val a dir que això no és del tot cert. El que sí hi ha són més diagnòstics. És un tema que s’ha convertit en la gran preocupació dels pedagogs, de les famílies i de la majoria de persones dedicades a la docència.
Així doncs, a què es degut aquest increment tan destacat?
Antigament ?i parlem de tot un bagatge cultural fermament arrelat? quan un/a alumne/a no seguia els aprenentatges de la mateixa manera que la resta de la classe, s’avisava la família i aquesta optava, bàsicament, per a posar un reforç particular que el que feia era repetir aquells mateixos conceptes que havia treballat a l’aula. L’objectiu d’aquest ajut era arribar a mecanitzar els aprenentatges essencials i així poder assolir els mateixos objectius que la resta. Però, què passava amb aquell/a alumne/a que, tot i l’ajuda, no aconseguia assolir-los? El resultat era ben clar: un estudiant destinat al fracàs escolar.
En canvi, en l’actualitat, el procés emprat en aquests casos passa dues fases bàsiques. En primer lloc, s’esbrina el motiu pel qual hi ha una deficiència en l’aprenentatge. Després, s’intenta trobar una solució. Sabem que les dificultats que presenta l’alumnat poden ser degudes a diverses causes: dislèxia, TDAH, TEA, PAS…
Generalment, des de l’escola s’observen signes d’alerta i s’avisa la família. A partir d’aquí, és habitual que aquesta segueixi les indicacions del centre educatiu i opti per a fer-ne una valoració externa. Aleshores, d’aquest estudi en poden sorgir dues opcions: la primera, que es descarti un diagnòstic concret i es consideri que la dificultat respon a un tema maduratiu, o bé, que hi hagi un diagnòstic clar que requereixi una intervenció per a obtenir una millora. Així doncs, a partir d’aquest diagnòstic comença tot un procés.
En primer lloc, i el més important, és l’acceptació per part de la família que hi ha una situació que esdevé problemàtica. Segons el diagnòstic, la família necessita més o menys temps per acceptar la dificultat del fill/a, ja que, d’entrada, sempre se sol pensar en les bones capacitats i habilitats, però mai en les dificultats. No forma part dels nostres esquemes que el/la nostre/a fill/a pugui tenir un diferent funcionament que la resta dels companys. Aquest procés no sol ser fàcil i, a vegades, requereix un temps llarg d’acceptació que entorpeix l’inici del seguiment acurat que aquests tipus d’alumnes necessiten.
Ara bé, un cop s’ha fet aquest procés d’acceptació, l’ajuda per part del nucli familiar comença a ser efectiva. Els pares entenen que, per aconseguir l’èxit escolar, el camí resultarà més llarg i requerirà molt més esforç; comprenen que hauran d’estar constantment coordinats amb l’escola i, fins i tot, amb un suport extern (psicòleg, logopeda, optometrista….); són conscients de que tota la dinàmica implicarà una inversió de temps i de logística, per part de la família, molt important.
És obvi que, des de l’escola, també hi haurà una implicació diferent amb aquest/a alumne/a. S’informarà la família de quines seran les intervencions per part del centre i caldrà buscar espais de coordinació família-escola. D’altra banda, s’haurà de treballar la part emocional del fill o de la filla perquè entengui que hi ha altres camins per arribar a l’èxit escolar, però que caldrà treballar de valent (“haurà de ser una gran formigueta”). El camí no serà fàcil; no obstant, és de vital importància fer-li interioritzar que “ell/a pot” i buscar quines són les seves aptituds i habilitats per tal de potenciar-les al màxim.
Des del centre educatiu, a banda de treballar la part emocional, també caldrà fer les adaptacions curriculars pertinents per fer el camí més adequat a les necessitats requerides en cada cas. Es prendran mesures organitzatives, metodològiques, etc. En fi, un ampli ventall de mesures que caldrà adequar acuradament per a obtenir els millors objectius possibles.
En definitiva, no és que hi hagi més dificultats d’aprenentatge sinó que es fan més valoracions per saber les causes del fracàs escolar. I un cop diagnosticades sempre són més fàcils de superar per part de l’alumnat, si el camí a seguir es realitza de forma conjunta entre la família i l’escola.
Marta Català i Sala
Psicopedagoga i mestra d’Educació Primària
Escola Meritxell de Mataró
