ESFORÇ I COMPROMÍS: Valors imprescindibles per al trànsit de l’adolescència a l’edat adulta
El major repte dels adolescents és aconseguir passar per aquesta etapa sense “massa trencadissa”, sense que les relacions familiars trontollin, sense que els estudis s’afectin, sense perdre amistats… I en aquesta carrera per fer-se grans, l’adolescent ha d’acabar de perfilar la seva personalitat i ha d’aconseguir tot allò que s’espera d’ell: que sigui solidari, que estudiï, que mantingui l’interès pels estudis, que no faci patir massa el seu entorn, que entengui el món i el vulgui canviar.
I, qui els prepara per a tot això? Realment estem donant les eines als nostres infants per a que transitin per l’adolescència amb garanties d’èxit per arribar a una edat adulta plena? No vull caure en la culpabilització de l’adult, seria massa fàcil, una vegada més, descarregar l’adolescent de tota responsabilitat i aquí crec que rau el quid de la qüestió: la corresponsabilitat entre joves i adults en aquest procés.
Jaume Funes, psicòleg i educador reconegut pel seu treball amb adolescents assegura que hem deixat en mans del mercat el final de la infantesa. De fet, afirma que l’adolescència és un invent de les societats riques, de les societats que es poden permetre tenir joves que no han de convertir-se en adults ràpidament, perquè han de col·laborar en l’economia familiar, sinó que es poden permetre, almenys durant els quatre anys que dura l’ESO, dedicar-se a ser adolescents.
Si volem que els nostres joves vulguin aconseguir un futur millor cal treballar l’exigència i valors com el compromís i l’esforç. Estem preparats, els adults, per educar els nostres joves en aquests valors? O continuarem buscant excuses com “encara són molt nens” , “ja tindran temps d’estressar-se” “si no es diverteix ara, quan ho faran?”.
Com a docents, com a pares, com a societat hem de procurar transmetre que l’esforç és essencial en tot allò que fem, com per exemple: aprendre un idioma, aconseguir una fita esportiva, reduir pes, millorar un pas de ball, fer una bona fotografia, entendre un problema, raonar i filosofar. Tot això exigeix compromís, treball, perseverança i il·lusió. Com a societat no poden transmetre constantment que treballar és un malson, que amb diners no cal esforç i després exigir als nostres fills que afrontin el batxillerat amb dedicació i tenacitat. No és coherent.
I com ho aconseguim? Com s’ensenya la cultura de l’esforç? Segurament com quasi tot: donant exemple. Mostrant als nostres fills, als nostres alumnes, que les dificultats a la feina s’afronten amb naturalitat, que els problemes es resolen si hi ha voluntat de buscar solucions. Que qualsevol activitat requereix un compromís, que si ens apuntem a un gimnàs hi anirem regularment, que no abandonem davant la primera dificultat. Que si ens proposem una fita, sigui la que sigui, gaudim en la seva preparació, que si cal estalviar o fer algun altra sacrifici ho fem. I sobretot cal deixar clar que esforçar-se no significa sempre guanyar. De vegades, no s’aconsegueix el que un es proposa, no s’arriba a l’èxit, però el fracàs no és la fi, és un punt del camí, és una oportunitat per aprendre, per superar allò que s’ha fet malament.
Si els adolescents se n’adonen que cal un compromís amb un mateix i amb la resta, haurem donat eines per a que s’enfrontin a l’etapa de batxillerat amb responsabilitat, sabent que per aconseguir un repte cal tenir ganes de voler superar-lo. I sobretot haurem posat la llavor per a què surtin de l’adolescència per enfrontar-se al món amb ganes de canviar-lo i millorar-lo.
Pilar Campano
Cap d'estudis de 4t d'ESO i Batxillerat
Escola Meritxell de Mataró
